miércoles, 28 de enero de 2015

LOS RELATOS DEL MALVA







El lunes 2 de febrero estuve, junto a Rosario Raro, en el ciclo "En clave narrativa. Los relatos del Malva". Una actividad, organizada por la Asociación de Escritores Valencianos y coordinada por Juan Luis Bedins, en la que los primeros lunes de cada mes dos autores leen sus relatos.








Rosario y yo leeímos relatos de nuestros últimos libros y, también preparamos un par de primicias:
Rosario leyó el comienzo de "Volver a Canfranc" su novela publicada por Planeta que pronto verá la luz.
Por mi parte leí el comienzo de "La isla de Las Culebras" mi primera novela, a la que acabo de ponerle el punto y final.








Café Malvarrosa, Espai Paral·lel (Historiador Diago, 20 - Valencia) a las 20:00.


miércoles, 14 de enero de 2015

¿Y SI? (20 y 21)




Estas son mis últimas colaboraciones para Mone Monkey. Dos artículos y una entrevista. Por desgracia la revista Mone Monkey ha dejado de publicarse:

Entrevista con César Jiménez.



La primera entrevista que concedía César Jiménez. Días después fue escogido secretario general de Podemos en Castellón, y por tanto lidera desde ese momento la fuerza política que amenazaba con dar un vuelco al statu quo provincial. Ha sido elegido diputado autonómico en las últimas elecciones de mayo. Supongo que ahora le lloverán las ofertas para entrevistarle pero el primero fui yo. Que conste.

David Aguilar i César Jiménez són dos dels candidats a la Secretaria General de Podem en la ciutat de Castelló. Amb ells anem a parlar de les peculiaritats del procés d'elecció en el que estan immersos i d'altres aspectes del futur d'aquesta formació a la capital de La Plana i a l'Estat espanyol.

Miguel Torija: Com funciona exactament el sistema d'elecció als càrrecs directius de Podem?
David Aguilar: L'òrgan directiu de Podem serà el Consell Ciutadà que és el que s'ha d'escollir. Hi ha 4 candidats a la Secretaria General i 41 candidats més que opten a formar part del Consell Municipal. Alguns candidats a Secretari General, si no són els més votats, poden ser escollits com a membres del Consell.
César Jiménez: Els vots s'han de recollir a una plataforma en internet. Pot votar qualsevol amb un pas previ que és inscriures. El període de votació comença el 26 de desembre i finalitza el dia 30. El Consell Municipal quedarà format per un Secretari General i 20 vocals.
M.T.: El resultat d'eixa votació és vinculant?
C.J.: Només hi ha una correcció que obliga a la paritat per sexes.
M.T.: Vosaltres dos us presenteu a Secretaris Generals en formats diferents. Cèsar és el cap visible de “Podem canviar Castelló” i David es presenta com a independent. Quina diferència hi ha?
D.A.: Jo que em presente com a independent opte per confluir després amb l'altra gent que es presenta. He d'assumir el format escollit per la direcció estatal, però jo era més partidari d'un procés de primaries obertes. Que em pareix més participatiu, més equànime i que assegurava que serien escollits els més vàlids, preparats i compromesos.
C.J.: El reglament dóna l'opció de presentar-te amb un equip que puga dur a terme el projecte que tu presentes amb més garanties. Jo he escollit aquesta fórmula. L'equip que jo represente està format per 17 persones. Així doncs convidem a la gent que completen les 3 vacants que deixem lliures, entre els candidats no adscrits que se presenten, ja que hi ha gent molt vàlida, que ha dinamitzat molt el cercle de Castelló.
M.T: Quina és la vostra postura respecte a la forma en què Podem ha d'acudir a les properes eleccions municipals.
D.A.: Hi ha dues tendències, una és la que marquen els estatuts de Podemos estatal que diuen que el millor és participar amb altres moviments socials, dins de candidatures ciutadanes d'unitat popular. L'altra opció és que Podem tire endavant una agrupació d'electors. La meua opinió és que cal confluir no només amb altres partits polítics, la meua idea és fer confluir a tot el teixit associatiu de Castelló, moviments com el 22M, iaioflautes, SOS Ribalta i d'altres i no per nomenar a aquestes són els que més conten. Hem de comptar amb aquesta gent, no amb els partits que han fet vella política. Podem ho està fent. A les Assembles obertes qualsevol persona pot aportar el seu granet d'arena per canviar aquesta ciutat.
C.J.: Tant David com jo, estem d'acord amb les recomanacions de la direcció estatal. Pensem que hem de confluir amb altres forces polítiques i associacions ciutadanes. Necessitem a la gent i als moviments que avanç que apareguera Podem, ja defensaven el mateix que nosaltres defensem ara. Aquesta és la principal diferència entre les nostres candidatures i la de “Sí se puede Castellón”, que pareix que planteja que Podem és una sort de vareta màgica que ho solucionarà tot per ella mateixa. No reclamen obertament la participació de la ciutadania en el procés de decidir que és el que cal fer per millorar Castelló. De fet nosaltres dos, estem participant en les reunions de la iniciativa Guanyem Castelló i ells no. A les reunions de Guanyem, és cert que hi ha molta gent de partits polítics, però un 50% és no militant en cap partit. No ens conformem. El que volem és que la ciutadania estiga més directament representada.
M.T.: Dóna la impressió que el principal argument electoral (a voltes sembla que l'únic) que te Podemos és que sou els únics capaços ara com ara de desbancar al PP i al PSOE a unes eleccions generals i acabar amb el bipartidisme. Amb això haveu aconseguit mobilitzar a un fum de gent. Vosaltres sou un simple esglaó per aconseguir l'objectiu amb què va nàixer Podemos?
C.J.: El que passa és que nosaltres hem entés el plantejament que s'ha aprovat en l'àmbit nacional. Estem en un cicle electoral i hem de concentrar tots els esforços al canvi a escala estatal. Ser ambiciosos i a la vegada modestos en l'àmbit local. Estem construint un partit i és molt difícil establir una política homogènia arreu de l'estat. L'important és guanyar les eleccions generals i fer canvis que permetran en una fase posterior ocupar les institucions a nivell local.
M.T.: El problema és que moltes de les competències estan cedides a ajuntaments i autonomies. Esteu apostant per guanyar unes eleccions generals a canvi de què durant quatre anys molts ciutadans hagen de continuar veient al PP o al PSOE al seu ajuntament. Pareix que a Pablo Iglesias, aquestes eleccions locals, li molesten. Hi ha temor a què a les llistes de Podemos apareguen arribistes o “tamayos”?
D.A.: Veient-lo d'eixa perspectiva. Podem dir, com no podem nosaltres representar als nostres conciutadans? Però és veritat, que el procés es presta a què qualsevol pot arribar per a medrar o per a fer vella política, quan el que volem és fer nova política.
M.T.: A propòsit d'això. Ha eixit a la premsa que a alguna de les candidatures apareixen antics membres del partit socialista que fins i tot van tindre certa rellevància al PSOE local.
C.J.: Aquest procés obert admet a qualsevol com a candidat. El bo que té és que a la plataforma tothom pot consultar la biografia dels candidats, a més a més Castelló és una ciutat menuda on tots ens coneixem i podem apreciar biografies i motivacions, que ens ajuden a veure com estan construïdes les candidatures. No volem parlar d'altres candidatures. Els rumors que han arribat a la premsa en alguns casos els podem confirmar i en altres són simplement rumors.
M.T.: En el teu cas Cèsar tu fiques la mà en el foc per tots els membres de la teua candidatura?
C.J.: Sí. És ben cert que els conec de fa poc, però el contacte continuat als cercles m'ha fet conèixer d'on venen i quines són les seues pretensions. Però en el que confiem principalment és en la ciutadania que com que pot conèixer el perfil de tots els candidats, escollirà el millor per a Catelló. També tranquil·litzar a eixa ciutadania perquè si en algun moment se'ns colara algú, que no té clar els principis de Podem, hi ha sistemes establerts per revocar la seua elecció.
M.T.: Un altra cosa que pareix que esteu intentant canviar és que ja no existeixen les esquerres, el centre, la dreta, la socialdemocràcia... Dieu que haveu superat tot això.
C.J.: El context actual no podem explicar-lo en la dicotomia esquerra dreta. La qüestió s'explica millor de baix cap a dalt. Aprofitant eixa dualitat esquerra/dreta agitaven el “¡Cuidado que viene la izquierda! O ¡cuidado que viene la derecha!” segons el cas. Ells mentrestant estaven en un balcó mirant com ens barallaven. És hora de què els que estem abaix, patint les retallades i les polítiques del bipartidisme i de la casta, ens adonem d'això i prenem les nostres decisions per definir el nostre destí.
D.A.: Jo em definisc com una persona d'esquerres i per exemple, en contra del que defensen altres de la caritat cristiana o la caritat, jo defense la justícia social. Tot i això, l'enfrontament que implica qui és més d'esquerres o qui és de dretes, debilita el que volem assolir que és un canvi en l'estat i en la nostra ciutat. Hem de canviar el xip i dir que som la classe treballadora, el petit comerç, els aturats... enfront d'una minoria que domina al 99% de la població.
M.T.: Això no dista molt del que defensa l'esquerra clàssica. No acabe de veure la diferència. A mi em dóna la impressió que esteu intentant acaparar vots de totes bandes, d'Esquerra Unida, del PSOE i si podeu del PP.
Parlem ara del futur postelectoral. Pareix clar que el vostre objectiu són les eleccions generals. Correu un perill? Que passaria si la tàcita falla i d'ací a un any Pablo Iglesias no guanya les eleccions generals? Serà una davallada per a Podemos?
D.A.: Pablo Iglesias ha dit que si no guanye deixa el seu escó i se'n va. No es vol conformar en estar a l'oposició i fer vella política. Caldrà buscar uns altres camins per a ser alternativa. Si no ens han deixat des del parlamentarisme, buscarem altres formes.
C.J.: Jo no considere eixa hipòtesi. Tinc clar, com Pablo Iglesias, Errejón i Monedero, que guanyarem. El canvi social es donarà. Però el nostre propòsit és provocar una transformació social. Aleshores si no guanyarem, el partit continuaria en l'oposició esperant el seu moment per a la transformació. Si no es pot governar perquè no hi ha una majoria, hauran de convocar unes altres eleccions i eixes les guanyarem de carrer.
M.T.: Quines propostes porteu per a Castelló?
C.J.: Estem escollint els òrgans de direcció locals. El temps de les propostes vindrà després. Això no vol dir que als documents polítics i organitzatius no portem unes línies del que volem per a Castelló. Però ni David ni jo podem fer directament eixes propostes. Açò és nova política, no és com fins ara, que el que decideix una executiva és el que es fa. Una volta és decidisca el Consell Ciutadà, aquest es ficarà a disposició de la Assemblea Ciutadana per a confeccionar el programa electoral. Si eixes propostes finalment, les hem d'aportar a la iniciativa Guanyem, doncs anirem allí a afegir-les a les de la resta d'organitzacions que hi participen.
M.T: Una de les acusacions que fan a Podemos és que no presenta propostes concretes. Ens podeu explicar almenys eixes línies que presenteu junt a les vostres candidatures?
D.A.: A nivell local estem treballant amb comissions les propostes per a Castelló en set àmbits i s'estan preparant-se esborranys, a partir dels quals l'Assemblea Ciutadana haurà de definir la proposta definitiva. Per tant jo només et puc dir les meves aportacions. Per exemple, que no pot ser que xiquets passen fam a Castelló, no pot ser que tinguem 20.000 aturats, no pot ser que es tanquen cinc línies d'ensenyament en valencià i no es deixe a la gent estudiar en la seua llengua. Tot això faré el possible per a revertir-lo.

C.J.: Com diu David estem construint aquestes propostes. Tot i això et puc dir algunes propostes que tenim clares al meu equip. La primera seria que cap funcionari públic de l'ajuntament (policies locals o bombers) participarà en desnonaments. La segona és que cal revisar en què s'ha gastat el pressupost de l'ajuntament. S'ha d'acabar l'opacitat. Les administracions del País Valencià estan tan endeutades que no tenim marge de maniobra per fer totes les polítiques que voldríem. Per tant hem de fer una auditoria, buscar els responsables del malbaratament dels diners públics i fer-los tornar els diners. Un altra proposta de “Podem canviar Castelló” és, que Castelló s'ha de creure d'una vegada que és la capital i ha d'articular en les localitats veïnes propostes comunes per a aprofitar recursos comuns.


¿Y si el fracking no fuese el problema?



¿Y si en vez de un problema, fuese solo un mal menor? ¿Y si fuese incluso la solución?
La técnica del fracking está inmersa en un debate sobre la conveniencia de su uso. Pero un momento. ¿Por qué usar el término fracking si existe una forma de expresar lo mismo en castellano? ¿Por qué no fractura hidráulica? Muy sencillo, porque hay que hacer caso a la primera lección del márketing. “Si una marca quiere tener éxito, debe evitar que su nombre evoque pensamientos negativos”. Fractura tiene conotaciones negativas, fracking suena mejor. Primer gol, antes de comenzar el partido, de los promotores de la fractura hidráulica, dulcificar su nombre. Cero a uno.
El contragolpe nos dirá que le llamen cómo quieran, que eso es lo de menos, lo fundamental es que daña al medioambiente. Puede que no esté correctamente evaluado, puede, incluso que sea mínimo, pero en todo caso contamina uno de los elementos vitales de los ecosistemas: los acuíferos. Es probable que la tecnología, antes o después, logre evitar esos daños. Cierto. Pero hoy por hoy, la tecnología no da para tanto. Por ahí no nos convencerán, de momento, no podemos aceptar el fracking. Eso son dos o tres goles en contra del fracking. Tres a uno.
Es una argumentación simple y fácil de admitir: Como daña a la naturaleza, no se puede usar. Punto. Perfecto. De acuerdo. ¿Dónde hay que firmar? Pero entonces: Un país como España ¿de dónde sacará el combustible para que se mueva los coches híbridos? ¿Cómo funcionará la maquinilla eléctrica que modela esas barbas tan ordenadamente desaliñadas?... ¡Ah!, sí, las energías renovables. Cómo no pensar en ellas. Tan modernas. Tan inocuas. Ahí, sí que les han dado. Solucionado. Sustituimos las fuentes de energía convencionale por energías renovables. Punto. Perfecto. De acuerdo. ¿Dónde hay que firmar? Pero, un momento. ¿Qué hacemos de noche, sin el aporte de las placas solares, o cuando el viento no sople, o cuando los buitres tengan que cambiar sus costumbres, descompensando la cadena trófica, por culpa de la proliferación de los aerogeneradores? Pues hay soluciones para almacenar la energía (aquí las podéis encontrar). No las aplicamos porque, por motivos que todos intuimos, seguimos siendo sumisos a las compañías petrolíferas, automovilísticas, etc. Puede ser que en el futuro consigamos desligarnos de ese yugo y se desarrollen formas de almacenamiento de energía, incluso puede que algún día consigamos jubilar al ineficaz motor de combustión, algún día. Eso en el futuro. El problema es que hoy todavía no estamos en ese futuro, así que con las energías renovables no nos llega. Tres a dos.
¿Qué podemos hacer entonces? No queremos la fractura hidráulica. Por supuesto ni una nuclear más que hipoteque nuestra futura supervivencia. ¿Más carbón? No gracias, lluvia ácida, calentamiento global, destrucción de paisajes... Con las renovables no es suficiente... Ahí se acaban las fuentes de energía españolas. Eso significa que tenemos un problema.
Por suerte hay una solución. Una solución sencilla. Seguir dependiendo del exterior. Comprar los combustibles a otros paises. ¿A qué países? A países democráticos, por supuesto: Arabia Saudí, Argelia, Irán, Libia (¿alguien sabe en que telediario explican lo que está pasando en Libia?), Rusia, Qatar... Ellos que saquen el petróleo y el gas cómo y de dónde quieran, si es con fractura hidráulica, que más nos da a nosotros. De hecho el precio del barril de petróleo está bajando y nosotros nos alegramos (aunque a los surtidores llegue solo una ínfima parte de esa rebaja). Una de las razones fundamentales por las que está bajando, es que está aumentando la extracción de gas y petróleo gracias al uso de la fractura hidráulica. Ojos que no ven... A nosotros solo nos tiene que preocupar el dinero que les pagamos. El mismo dinero que ellos utilizaran para financiar guerras, represión, misoginia, xenofobia... Eso es otro gol en contra de la fractura hidráulica. Un gol hipócrita, un gol en fuera de juego, que no debería subir al marcador. Pero un gol que sube. Cuatro a dos.
La fractura hidráulica, incluso el fracking, han perdido el partido que jugaban contra la opinión pública española. Pero, ¿qué pasaría si, además de valorar en términos ecológicos y económicos, valorásemos en términos de sufrimiento humano lo que cuesta enriquecer a ciertos estados comprándoles gas o petróleo? ¿Seguiríamos pensando que es mejor no buscar alguna forma de auto-abastecernos de combustibles? Sí, seguiríamos pensando lo mismo porque nuestra mentalidad no está preparada para mirar más allá de nuestro propio ombligo. Parece entonces que el fracking no va a ser la solución que adoptemos para satisfacer nuestra demanda.

 En realidad la única solución es tan complicada, que a estas alturas de la película, igual ya no es alcanzable. La solución es echar un vistazo a cómo viven en los hogares del tercer mundo para darnos cuenta de que, para ser feliz, no hacen falta dos televisores, cuatro móviles, dos coches, 24ºC en invierno y 20 en verano, el aroma del bosque en el recibidor, seis sudaderas, doce pares de zapatos y veinte camisetas por cabeza. Ese día, que probablemente nunca llegará, conseguiremos no necesitar el fracking, ni el carbón, ni el petróleo, ni siquiera el uranio. Mientras tanto, mucho me temo que el fracking antes o después, se va a convertir en un mal menor.

¿Y si Podemos no puede?

Si con el anterior artículo hice muchos "amigos", no te cuento con éste.


¿Y si cuando acaben las elecciones generales Podemos no puede gobernar? ¿En qué quedará esta audaz y épica aventura? Sus líderes han emprendido un camino que no les permite echar la vista atrás. Buscan la victoria. Pragmatismo por encima de todo. Han optado por sacrificar ideales, democracia interna y elecciones territoriales (en las que temen que se les cuelen arribistas y “tamayos”) para buscar el triunfo en las elecciones generales. Dejaron claro, desde el principio, el objetivo para el que fundaron esta organización y están siendo consecuentes con él.
Abandonaron la izquierda, para virar hacia el centro y la socialdemocracia, con el fin de dar un sorpasso primero a Izquierda Unida, ahora al PSOE y dentro de unos meses al PP. Buscan el voto oportunista, ése que vota solo cuando hay alguna opción de victoria. Buscan la mayoría absoluta.
Se subieron al tren de la demagogia y de las medias verdades desde el principio. Les basta con ser los únicos capaces de echar del poder -de una vez por todas- al PP y el PSOE (que no es poco, de hecho seguramente es suficiente para merecer muchos votos) y terminar con el bipartidismo que ha ido minando la democracia hasta dejarla en el deplorable estado actual .
Han aplaudido al Papa en busca del voto católico (¿La Moncloa bien vale una misa?). Han pasado de puntillas, o ni eso, por el tema republicano. Nada de críticas al rey (el voto monárquico también suma). Siempre mensajes simples. Sin complicaciones. Con el objetivo de abarcar el mayor espectro posible de votantes. Descartando meterse en las complejas justificaciones morales e ideológicas que siempre han lastrado a la izquierda.
El fin justifica los medios. Ganar traicionando sus ideas. Pero ganar.
Juegan con dos barajas, una para ganar la confianza a los que les tienen como gente de izquierdas, haciéndoles creer que en cuanto alcancen el poder recuperarán su esencia. Otra baraja para ganar la confianza de los antiguos votantes del PSOE (la clave de la posible victoria) haciéndoles creer que, ahora, la socialdemocracia acomodada en el capitalismo globalizado se llama Podemos. Si esos votantes de centroizquierda dejan de votar al PSOE acertarán. El PSOE dejó de ser una opción válida para la gente progresista, cuando nos descubrió a todos que bajar impuestos era de izquierdas y, sobre todo, cuando nos vendió a los acreedores extranjeros, en uno de los gestos más repugnantes desde que murió Franco, la reforma traicionera de la Constitución.
La de Pablo Iglesias es una táctica arriesgada. Hay que reconocer el valor y la astucia de saber aprovechar la ocasión y de movilizar a millones de votantes. Solo por esto último hay que felicitarles y estarles agradecidos. Pero, ¿y si la táctica falla?, ¿y si no logran la mayoría suficiente para gobernar? Entonces, probablemente, vendrá la debacle. Por un lado los que más allá de ideologías les habían votado, confiando en que ganaran al PP y al PSOE y oxigenaran la democracia, se sentirán defraudados y existe el riesgo de que se desmovilicen -como lo habían estado hasta antes de que apareciera Pablo Iglesias en las tertulias de máxima audiencia-. Los otros, los que les van a votar pensando que, pese a todo, Podemos es un partido de izquierdas, se verán abocados a un mar de dudas y de remordimientos. Quizá piensen que deberían haber votado a IU u otras opciones que siempre anteponen la ideología a las encuestas. También a estos les iba a costar volver a confiar en Pablo Iglesias.

 Así que Podemos se lo está jugando todo a una carta. Victoria, o evasión de sus codiciados electores.